Plaça de Maria Perpinyà

Plaça de Maria Perpinyà

On el vent escampa poemes

A l’esquerra, poema manuscrit El cor en dansa (novembre de 1927). Fons Rosa Maria Mestras i Perpinyà. Al centre, Maria Perpinyà a les darreries dels anys 1920. Fons Rosa Maria Mestras i Perpinyà. A la dreta, Maria Perpinyà a la dècada de 1970. Fons Eulàlia Jordà i Perpinyà.

Som a la plaça de Maria Perpinyà, la primera via pública vergelitana amb nom de dona, inaugurada el 8 de març del 2012, Dia de la Dona Treballadora, en honor de la periodista i poetessa Maria Perpinyà i Sais (1901-1994), una dona avançada al seu temps.

De jove, Maria Perpinyà es trasllada a Barcelona per treballar en diverses publicacions, en una de les quals dedica una secció a les dones. Tradueix del francès al català i corregeix en català, sense deixar la producció literària de contes, alguna novel·la i, sobretot, poesia, qualificada de postsimbolista, on destaquen dos temes: la terra, com a patrimoni i com a pàtria, i el vent.

Activista cultural i política, feminista i republicana, signa el Manifest de les dones catalanes pro amnistia dels presos polítics i socials el 1930, forma part de la Junta Directiva d’Acció Femenina de Carme Karr, que el 1931 demanà al president Macià el vot de les dones, i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (amb Pompeu Fabra), i presideix la Secció Femenina d’Unió Democràtica de Catalunya. Manté correspondència i amistat amb l’escriptora escalenca Caterina Albert.

La Guerra Civil trunca la seva professió en negar-se a col·laborar amb un règim que prohibeix escriure i parlar públicament en català.

Torna definitivament a Verges i el 1955 revisa i actualitza els textos de la Processó, reestructurada pel seu germà, Carles Perpinyà. Allunyada ja dels cercles intel·lectuals, continua escrivint i ordena la seva obra poètica.

L’amor de Maria Perpinyà pel seu poble natal es fa palesa en molts escrits, com mostra aquest fragment de Vila, la meva vila:

Vila, la meva vila,

la dels gorgs de claror,

la dels conreus de joia

entre vinya i rostoll.

[…]

Ai, fada i missenyora,

de tots mos anys l’amor!

Place de Maria Perpinyà

Là où le vent répand des poèmes

À gauche, poème manuscrit El cor en dansa (novembre 1027). Source Rosa Maria Mestras i Perpinyà. Au milieu, Maria Perpinyà à la fin des années 1020. Source Rosa Maria Mestras i Perpinyà. À droite, Maria Perpinyà, années 1970. Source Eulàlia Jordà i Perpinyà.

Nous sommes sur la place de Maria Perpinyà, la première voie publique de Verges se référant à un nom de femme. Elle a été inaugurée le 8 mars 2012, Journée Internationale de la Femme Travailleuse, en l’honneur de la journaliste et poète Maria Perpinyà i Sais (1901-1994), une femme en avance sur son temps.

Très jeune, Maria Perpinyà part pour Barcelone pour se mettre à l’écriture ; elle consacre une rubrique aux femmes dans l’une des publications auxquelles elle participe. Elle traduit du français au catalan et travaille aussi comme correctrice de catalan ; cependant, elle continue sa production littéraire qui se compose de contes, de quelques romans et surtout de poésie classée post-symboliste dans laquelle sont très présents deux thèmes : la terre, en tant que patrimoine et patrie et le vent.

Femme activiste culturelle et politique, féministe et républicaine, elle signe le Manifeste des femmes catalanes en faveur de l’amnistie des prisonniers politiques et sociaux en 1930. Elle fait partie de la Junta Directiva d’Acció Femenina de Carme Karr qui réclama au président Macià le droit de vote des femmes en 1931 et elle fait aussi partie de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (avec Pompeu Fabra), et préside la Secció Femenina d’Unió Democràtica de Catalunya. Elle échange des lettres et entretient une bonne amitié avec l’écrivain de l’Escala, Caterina Albert.

La Guerre Civile signifie pour elle l’arrêt de sa profession car elle refuse de collaborer avec un régime qui interdit d’écrire et de parler publiquement en catalan.

Elle retourne définitivement à Verges et en 1955 elle révise et actualise les textes de la Procession, restructurée par son frère, Carles Perpinyà. Éloignée des cercles intellectuels, elle continue d’écrire et classe son œuvre poétique. 

L’amour pour son village natal est présent dans beaucoup de ses textes. Voici un exemple d’un extrait de Vila, la meva vila:

Vila, la meva vila,

la dels gorgs de claror,

la dels conreus de joia

entre vinya i rostoll.

[…]

Ai, fada i missenyora,

de tots mos anys l’amor!

Maria Perpinyà Square

Where poems are scattered by the wind

Maria Perpinyà at the end of the 1920s. Rosa Maria Mestras i Perpinyà collection. Above, Maria Perpinyà in the seventies. Eulàlia Jordà i Perpinyà collection. Handwritten poem El cor en dansa (November 1927). Rosa Maria Mestras i Perpinyà collection.

We are in Maria Perpinyà Square, the first location in Verges named after a woman, inaugurated on March the 8th 2012, the International Women’s Day, in honour of the journalist and poetess Maria Perpinyà i Sais (1901-1994), a woman ahead of her time.

In her youth, Maria Perpinyà moved to Barcelona to work in various publication companies, including one with a section dedicated to women. She translates from French into Catalan, corrects Catalan and writes short tales, novels and, most of all, poetry, of post-symbolist style, mostly centred on two different topics: the land as heritage and country, and the wind.

Cultural and political activist, feminist and republican, she signed the 1930 Manifest of Catalan women pro amnesty of political and social prisoners, is part of Carme Karr’s Feminine Action Board, that in 1931 demanded the vote for women to president Macià, is also part of The Association for the Preservation of Teaching Catalan (with Pompeu Fabra), and presides over the Feminine Section of Democratic Union of Catalonia. She maintains correspondence and friendship with the writer Caterina Albert, from l’Escala.

The Spanish Civil War truncates her career when she refuses to collaborate with a regime that forbids writing and speaking in Catalan.

She moves back to Verges permanently and, in 1955, revises and updates the texts of the procession, restructured by her brother, Carles Perpinyà. Away from the intellectual circles, she keeps writing and organising her works of poetry.

Maria Perpinyà’s love for her village is patent in many of her poems, as this fragment of the poem named Vila, la meva vila (‘Village, my village’) attests:

Vila, la meva vila,

la dels gorgs de claror,

la dels conreus de joia

entre vinya i rostoll.

[…]

Ai, fada i missenyora,

de tots mos anys l’amor!